DOS SEGELLS D’ASSISTÈNCIA SOCIAL, GELIDA 1937

1260-1

1260 (2).jpg

🔴 ASSISTÈNCIA SOCIAL, SEGELL DE 5 CÈNTIMS, AJUNTAMENT DE GELIDA 1937
Vinyeta de 10 cts. realitzada el 1937 que servia com a quota de pagament i d’ajut econòmic.
Segells del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

https://goo.gl/hGWtRF

Publicat dins de Guerra | 1 comentari

ELS REFUGIATS A GELIDA EN TEMPS DE LA GUERRA

Article publicat a la revista Festa Major 1991, revisat el febrer de 2017.

REFUGIATS DE GUERRA

La qüestió dels refugiats de guerra i els problemes d’ordre públic són aparentment dos temes ben diferents, però en el cas de Gelida es poden incloure en un mateix capítol. El present article ha estat extret d’un treball primer inèdit però finalment publicat (1); la major part de les fonts escrites procedeixen de l’Arxiu Municipal.

La colònia de refugiats que s’anà format a Gelida durant el temps de la guerra degué ésser nombrosa i pel que fa als refugiats allotjats prop dels barris d’El Puig i La Valenciana, concretament a Can Martí de Dalt, comportà problemes d’ordre públic. Tenim també referències d’un altre grup de refugiats a ca l’Aragall, una torre d’estiueig molt gran, al nucli urbà: “esquerps … i amb poques possibilitats d’obtenir els queviures necessaris. A l’arribar els primers freds de l’hivern, per poder-se escalfar, cremaven les portes interiors de la casa i fins i tot els arbres del jardí. Sembla que aquell mes de desembre (de 1938) ja varen marxar, no sé ni com ni on …” (2)

No he trobat cap document que relacioni de manera exhaustiva els refugiats instal•lats al terme municipal. Es conservà, però, una “relación de refugiados de Gelida que han recibido giros por mediación de la estafeta de Sadurní de Noya” (3), on figuren 37 noms. D’un total de 108 girs postals rebuts entre juny de 1937 i gener de 1938, 27 procedien de Barcelona (la immensa majoria remesos per la Casa Cros a un refugiat anomenat Francesc Ortiz), dos de Tarragona i un de Vilafranca del Penedès. Així doncs, resulta que la majoria dels girs procedien d’altres indrets del territori republicà, fora de Catalunya: Madrid, València, Daimiel, Albacete, Villanueva (Còrdova), Fuentellano, Cuenca, Sarinyena, Bilbao, Hijar i Jaén.

La següent carta de presentació il•lustra aquest fenomen dels refugiats de guerra: “Tengo el gusto de presentarle a la dadora del presente escrito, esposa del piloto de Aviación Militar Romas Estrena, que se halla luchando en el frente de Madrid, la cual ha venido evacuada de dicha capital, rogándole encarecidamente haga cuanto esté en sus manos para facilitarle un alojamiento para ella y su hijo” (4)

A més dels citats girs postals, un altre mitjà de vida d’aquesta població refugiada era el lliurament de quantitats en metàl•lic per part de l’Ajuntament, a càrrec de la “Caixa Pro-refugiats de Guerra de la Generalitat de Catalunya”. En aquest sentit, en sessió  de 3 de febrer de 1937, l’Ajuntament acordava demanar a “la Generalitat de Catalunya, l’abonament de 5.000 pessetes, per les despeses ocasionades en atenció als refugiats de Guerra d’aquesta població” (5)

1260-1

Segell de 5 i de 10 cts. impresos l’any 1937 que servien com a quota de pagament i d’ajut econòmic.  Segells del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

CAN MARTÍ DE DALT

En plena guerra, l’Ajuntament de Gelida tenia alguns problemes d’ordre públic i necessitats d’agents, armament i municions. En efecte, el novembre de 1936, una carta de la Conselleria de Defensa de la Generalitat responia una petició d’armament i municions per part de l’alcaldia de Gelida: “no se dispone por el momento de posibilidades para poder dotar de estos elementos, por ser precisas las existencias para los frentes, no obstante lo cual es de suponer que para la materialidad de la enseñanza del armamento podran disponer en todos los pueblos de algún fusil o mosquetón”, afegint que “en su consecuencia queda V. facultado para utilizar los que por sus medios pueda proporcionarse” (6)

Però fou a finals de 1937 quan tenim coneixement d’un notable conflicte d’ordre públic entre un grup de refugiats i els veïns dels barris d’El Puig i la Valenciana. Malgrat el difícil moment polític, un grup de 41 homes i dones veïns d’aquells indrets del terme, signen una instància dirigida al ciutadà batlle denunciant l’actuació d’alguns refugiats:

Els que sota signen veïns d’aquest poble, domiciliats al barri del Puig i de la Valenciana, amb lo millor respecte

Exposen. Que trobant-se tot aquest veïnat molt perjudicats per l’actuació dels refugiats que hi ha instal•lats a Can Martí de Dalt en nombre de 59 quins es dediquen exclusivament fent robos per totes aquelles contrades d’hortalisses, tallar arbres fruiters i ceps, veient-nos contínuament insultats si insistim en avisar-los. 

Acudim a aquesta Alcaldia i Consellers en general per formular nostra queixa, perquè com és de suposar degut a les actuals circumstàncies, que els productes no són sobrers, repercuteix una ruïna per nostres ànims de tenir de plantar i treballar les plantes sapiguent ja per endavant que no podrem gaudir de nostre únic element de vida que és el treball del camp. 

Per lo tant supliquem de vostra autoritat vulgueu atendre nostres precs per ésser de justícia, estant ja nosaltres cansats i tenint els ànims excitats, d’haver de suportar tanta pirateria de gent què no han treballat mai ni tan sols han procurat de servir en bé de la causa ans el contrari, que amb aquesta classe de paràsits no és possible existir una Espanya lliure com tots desitgem” (7)

screenshot001

Mapa actual. Font: “Hipermapa. Atles electrònic de Catalunya

L’alcaldia comunicà la denúncia al Departament de Governació, el qual, per la seva banda, notificava al batlle de Gelida que “en les vostres funcions de responsable de l’ordre podeu usar de l’autoritat d’Alcalde, requerint l’auxili de la força pública i entregant els delinqüents als Tribunals”, alhora que advertia que la denúncia dels veïns s’havia de trametre a la Comissaria d’Ordre Públic (8)

Les fonts orals, però, donen una altra versió de l’actuació d’aquells refugiats de guerra. Resulta que a Can Martí de Dalt s’havia mort feia poc el masover; la seva dona, la Marieta, en quedar-se sola, va abandonar el mas. Fou així que l’Ajuntament de Gelida va utilitzar aquella masia per a allotjar un grup de refugiats. Aquests eren, potser, entre 25 i 30, més aviat andalusos. Hi van estar tota la guerra. Vivien molt precàriament però –sempre d’acord amb la font oral- no hi ha constància de què fessin robatoris; alguna vegada s’acostaven fins a Can Martí de Baix per a vendre la seva “collita” de glans, a canvi d’uns cèntims. Entre ells hi havia xicots joves i gent més gran; de criatures, no n’hi havia. Se’ls veia prims i necessitats. Forasters temorosos, no solien abandonar les rodalies del mas ni es relacionaven amb els gelidencs. Acabada la guerra, del mas només en quedaven les parets.

canmartidedalt2005
Can Martí de Dalt, actualment. Foto de l’autor.

Seguint amb les fonts orals, al mas de Can Julià hi havia una parella de masovers joves; l’home hagué d’anar al front, de quinta, on va morir. La seva dona va deixar el mas. Fou en aquesta masia on s’instal•là temporalment un grup de catalans, pagesos procedents de Corbera d’Ebre. A diferència dels anteriors, aquests tenien diners, romanent al mas un període més breu.

CAN MIGRAT DE LA MUNTANYA

Un segon exemple de conflictes entre gelidencs i refugiats correspon també a finals de 1937. El dissabte dia 4 de desembre, l’alcalde Antoni Ferrer requerí a en Melcior Almirall, en qualitat d’agent de l’autoritat, per tal que anés a Can Migrat de la Muntanya. Ho feu en companyia del vigilant de nit (el “sereno”) Dídac García Cano. Arribats a la masia, foren informats per en Josep Llopart Samsó:

… que un individuo se presentó a aquel lugar de su residencia matando cuatro conejos contra la pared los cuales estaban en una jaula de al entrar al edificio, luego despeñó la puerta del Carrer y después de quitar el cerrojo entró a dentro gritando a voces que quería matar a los habitantes de la casa. Dichos habitantes nombrados José Llopart Samsó y su esposa se fueron en demanda de auxilio; uno en casa “Rosell de la Llena” y otro a “Can Voltà“, a este requerimiento comparecieron al lugar consignado Jaime Adell de “Can Voltà” y Bautista Estallé Batalla de “Can Rosell de la Muntanya” reunidos conjuntamente persiguieron al asaltante y éste al verse conseguido dió un porrazo en la cabeza de Bautista Estallé Batalla que resultó herido de pronóstico reservado. El delincuente se personó nuevamente a la nombrada casa “Cal Migrat de la Montanya” rompiendo los cristales de la ventana por lo que ensangrentó quedando huellas de sangre suya y de los conejos muertos a la pared de la casa. Los vecinos nombrados consiguieron detenerle y atarle de las manos” (9)

L’agent de l’autoritat i el vigilant nocturn es feren càrrec del presumpte delinqüent amb intenció de portar-lo al poble, però “… ya en el camino se escapó por tres veces y en su persecución cayeron el que suscribe (Melcior Almirall) y el fugitivo de una altura de más de cuatro metros resultando con magullamiento general el firmante y con heridas en la cabeza el delincuente de las que estamos ambos restablecidos” (10)

Finalment el detingut, després de passar per les dependències de la Creu Roja local, fou probablement lliurat al jutge de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava de Josep García García, refugiat de guerra.

Fem un  incís per parlar de Melcior Almirall Iglesies, fill de Sant Joan de Mediona, conegut com el “Mori Cambó”. El renom li venia de quan en un míting de la Lliga celebrat al Casal Gelidenc, abans del 1936, va entrar i va fer aquest crit. El Padró Municipal de 1936 el classifica com a “pagès sense feina” de 27 anys, casat amb una gelidenca. Durant la guerra portava pistola llarga, com a “agent de l’autoritat”

Les fonts orals recorden que durant la guerra hi hagué una manifestació contra el batlle, Antoni Ferrer i Miró: el problema era la gana. Aquest alcalde, que no dominava gaire l’art de l’oratòria, prometé que arribaria el camió de la farina, però alguns convilatans es malfiaren de les seves paraules i arribaren a trencar els vidres de la casa del secretari municipal.

Aquests diversos problemes expliquen que al gener de 1938, el batlle Ferrer sol•licités de la Conselleria de Governació i Assistència Social que se li donés autoritat “pel nombrament d’uns agents de la meva autoritat degudament armats i amb les mateixes facultats que pugui tenir un mosso d’esquadra”. Ho argumentava tot dient que, a causa de la guerra, els cinc mossos d’esquadra destinats a Gelida foren traslladats a Barcelona i que les peticions que “en distintes ocasions” s’havien efectuat demanant “guardies d’Assalt o d’altre nom perquè els poguessin tenir d’un permanent” no s’havien assolit. Afirmava també el batlle que sense aquesta força armada “aquesta població no pot regir-se … i menys amb el nombre de refugiats que tenim i la falta de subsistències” (11)

Ignorem si tal petició fou, finalment, concedida. Quedava encara un any de guerra.

Andreu Guiu i Puyol


Notes:

(1) Andreu Guiu i Puyol : República, Guerra i Postguerra a Gelida. Col·lecció local Raima 2. Ajuntament de Gelida, 2006, 213 pàgs.
(2) Ramon Tarrida i Armengol: Memòries i vivències de la Guerra Civil i la llarga postguerra a Gelida. Col·lecció local Raima 1. El 3 de vuit i Ajuntament de Gelida, 2005.
(3) Arxiu Municipal de Gelida (AMG), Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939.
(4) Idem.
(5) Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 209, 28 juliol 1937.
(6) AMG, Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939.
(7) Idem.
(8) Idem.
(9) AMG, Documents del Jutjat de Pau, anys 30.
(10) Idem.
(11) AMG, Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939.


Enllaços

Publicat dins de Articles Festa Major, Guerra | Deixa un comentari

Francesc Macià visita Gelida

Publicat dins de Fotografia, República | 1 comentari

República, Guerra i Postguerra a Gelida

El llibre publicat en format pdf, íntegre:

portadaraima2

GUIU, Andreu. República, Guerra i Postguerra a Gelida. Col·lecció local Raima 2. Ajuntament de Gelida, 2006, 213 pàgs.

titlebulletEn format PDF a Google Drive: ► http://goo.gl/uSnfxh
titlebulletPublicat a ISSUU: ► http://goo.gl/uTfEx6
titlebullet10 arxius PDF al web municipal: ► http://goo.gl/sK1srd Esborrat!

Publicat dins de Col·lecció Raima, El llibre, República | 1 comentari

Memòries i vivències de la Guerra Civil i la llarga postguerra a Gelida

Ramon Tarrida i Armengol. Vivències de la Guerra Civil i la llarga postguerra a Gelida. Col·lecció local Raima 1. Ajuntament de Gelida, 2005, 140 pàgs.

Memòries de la Guerra Civil escrites en primera persona des dels records de la infantesa. El llibre s’enriqueix amb fotografies de l’autor. Pròleg de Montse Julià en que s’explica la implicació de la biblioteca Jaume Vila i Pascual en la publicació.

Si no anem errats, s’han esborrat els pdf del llibre del Ramon Tarrida, al web municipal. No trobem la versió digital d’aquest llibre a Internet. Una pena.

20170212_160111>

Publicat dins de El llibre | Deixa un comentari

CLERICALS I ANTICLERICALS

Article publicat a la revista Festa Major 1991.
CLERICALS I ANTICLERICALS A LA GELIDA DELS ANYS TRENTA

DRETA I ESQUERRA

Durant el temps de la República es produeix una politització de la religió. Les dretes, representades a Gelida per la Lliga i la publicació Roca Sagna, es mantenien catòliques i intentaven recolzar-se en aquestes creences. A la celebració de la diada de l’Onze de Setembre de 1931 unien catolicisme amb catalanisme:

Una comissió de “Roca Sagna” creada a l’efecte, es cuidà de preparar que fos cantat un Ofici solemne per la Capella de música local, dirigida pel Mestre Sr. Peracaula …

L’Església estava tota il·luminada, com en les grans solemnitats, i al bell mig de l’Altar Major hi fou col·locat el formós Sant Crist de talla de la Parròquia amb un dosser negre. A banda i banda de l’Altar hi eren col·locats dos gerros amb flors lligats per una majestuosa llaçada de les barres catalanes obra d’unes bones patriotes gelidenques; i cobrien la barana del presbiteri dos grans domassos de la nostra senyera, tot ço que en conjunt donava un aspecte corprenedor.

Per a les esquerres, representades per la Joventut d’Esquerra Republicana i la publicació Flama, manifestacions com les anteriors tenien un caire dretista i supersticiós. Entre els esquerrans predominaven postures laiques i sovint descobrien continguts polítics adversos en els sermons :

No critiquem els capellans: si que protestem quan prediquen contra la República: i més dintre de l’Església bo i fent plàtiques religioses. No li sembla, mossèn Jaume Via?

Aquestes acusacions, però, no sempre estaven clarament fonamentades. Es el cas de la denúncia formulada contra mossèn Casanelles  que vingué a predicar a Gelida el passat dilluns de Pasqua Florida (de 1932), pels seus atacs -es diu- contra la República i que suposà que el governador civil li imposés una multa de 500 pessetes. Després fou comprovada la falsedat de l’acusació i anul·lada la sanció. Roca Sagna acusava de la malifeta a algun delator de l’Esquerra local.


Foto: Mossèn Jaume Via i Torres

BLASFÈMIES I CARRERS

L’any 1932, un dirigent de l’Esquerra local que durant la guerra seria alcalde de Gelida, és acusat per Roca Sagna del següent acte irreverent:

El diumenge de Pasqüetes fou portada en solemne Processó als malalts de Gelida, com cada any, la Sagrada Comunió … Totes les balconades estaven endomassades… Una taca negra, però, lamentem haver de registrar. Es tracte d’un fet reprovable que ha merescut … la censura de tothom. Al davant de la casa del veí Anton Ferrer Miró, aquest sortí al carrer a insultar a Nostre Senyor i als fidels que l’acompanyaven.

L’abril de 1934, La Veu de Catalunya fa la crònica d’un fet d’una comicitat tan extraordinària com el succeït a Gelida on els funcionaris del municipi han estat obligats a retirar les plaques que hi havia als carrers de la població i en les quals constava que era prohibida la blasfèmia. L’Ajuntament de Gelida sembla que té interès que al poble es renegui força. Als anticlericals de l’Esquerra, que controlaven l’Ajuntament per voluntat popular, els preocupava també que els noms dels carrers estessin lligats al santoral. Acords del consistori, abans i durant la guerra, substitueixen noms de sants i verges per personatges com ara Francesc Layret, Dr. Martí Julià, Jaume Compte, Salvador Seguí, Ignasi Iglésies, Pi i Margall, Lina Odena, Santiago Rossinyol, Garcia Hernàndez … Una excepció: durant la guerra, el nom de Bonaventura Durruti substituí al de la plaça de la que fou Església Parroquial, a proposta de Joaquim Benaiges Cabré, regidor cenetista.

MATRIMONIS I ENTERRAMENTS HETERODOXOS

La immensa majoria de bodes i enterraments seguien fent-se pels ritus catòlics. L’heterodòxia, però, existia, sovint protagonitzada per homes de l’Esquerra, contra els que Roca Sagna satiritzava:

Hom ve dient que l’Alcaldia té el ferm propòsit d’alfombrar tota l’escala, de dalt-baix, del nostre “Teatre Municipal”, el dia que es realitzi el primer casament civil.

En Martí Planes vol casar-se, emperò no sap com fer-ho davant el temor que els “seus” li diguin que és un esquerrà sevillano. Això d’ésser el primer -diuen que diu- no em va pas a l’hora.

A Gelida es celebrà el mes passat (agost 1932) un matrimoni civil, els pares dels contraents, quan trobaven algun conegut, exclamaven : Que Déu els faci ben casats.

Pel que fa als enterraments, a l’Arxiu Municipal es conserva un Registre de declaracions als efectes d’enterrament, corresponent als mesos entre març i juliol de 1936. Dels 206 declarants tots disposen el seu enterrament conforme el ritu de l’Església Catòlica excepte dos casos (el batlle Joan Bertran Llopart i en Bonaventura Ollé Valls) en què es demanava un enterrament pel civil. Però no sempre es respectava la voluntat del mort:

El dia 12 d’aquest mes va morir a aquesta localitat el ciutadà Josep Sala. A desgrat del difunt -el qual havia demanat davant molts testimonis que fos enterrat civilment- es va fer per mitjà de l’Església. El disgust entre tots els seus companys va ésser molt gros. (La Ciutat, 18-11-1934)

L’enterrament civil, al cementiri del poble, anava acompanyat per un discurs proclamant les doctrines de Ferrer i Guàrdia.

LA CREU DE ROCA SAGNA

L’agost de 1934, uns desconeguts l’enderrocaren amb violència. Aquesta és la crònica de La Vanguardia:

… se oyó un fuerte estampido en las afueras de la población. Hecho un reconocimiento por la parte de donde procedia la detonación, se vió que la artística cruz de hierro erigida en la cima del monte llamado de Vista Alegre, había sido derribada y des truída por efecto de un explosivo que al pie de la misma se había colocado. Los mozos de Escuadra y el Somatén han dado una batida por las afueras de la población, sin que sus pesquisas hayan dado resul tado. Tanto las autoridades como el vecindario, creen que la colocación de estos petardos es obra de elementos forasteros.

I aquesta és la interpretació de Flama:

Nosaltres tenim el respecte més estricte a totes les creences i blasmem els causants de l’enderrocament com els que mirant els fins polítics que els podia reportar s’afanyaren a aixecar el símbol que ells diuen presidia el poble. Encertadament la nostra primera autoritat privà a aquests desaprensius que abusessin de la bona fe d’alguns veïns, i va fer prevaler el principi d’autoritat a uns quants senyors que encara creuen ésser els amos i que ells no necessiten cap autorització per fer un acte. Felicitem al nostre batlle per l’encert que va tenir en privar que es reposés la creu, doncs així serà més segur pels veïns que els facin intranquil un altre dia.

Desembre de 1934. Aprofitant el canvi dels vents polítics posteriors al Sis d’Octubre, els partidaris de la Creu tornaren a clavar-la, tal com informa el diari barceloní La Ciutat:

El dia 8 d’aquest mes els reaccionaris d’aquesta vila varen clavar, per tercera vegada, una creu, la qual cosa prohibí rigorosament l’Ajuntament anterior, al turó de les nostres contrades “Roca Sagna”. Les dues vegades anteriors fou clavada amb platerets i bombo, discursos, etc. Ara, ja que s’ha col·locat sota l’ombra del silenci i de la gent d’ordre, potser durarà més.

Març de 1936, després de la victòria del Front d’Esquerres, uns trenta-tres veïns signaven un escrit demanant a l’Ajuntament que la Brigada Municipal retiri la Creu:

Que considerant que la creu que hi ha plantada en el lloc denominat “Roca Sagna” fereix els sentiments dels veïns lliure-pensadors, tenint en compte que la Constitució de la República es laica i per tant ha d’interpretar-se amb el sentit de que són permeses tota classe d’emblemes o signes religiosos mentre aquests s’ostentin en llocs tancats però mai a la via pública i en llocs molt visibles.

Al ple municipal de primer d’abril s’acordà retirar la creu.

LA REVOLUCIÓ

Una de les respostes més visibles al cop militar contra la República democràtica fou, com a tants pobles de Catalunya, l’aparició d’un incontrolat terror revolucionari, roig o com se li vulgui dir, que comportà destruccions i assassinats.

L’onada de terrorisme anticlerical arribà aviat a Gelida. Les fonts escrites habituals emmudeixen. La memòria popular explica així la crema de la Parroquial: Fou un matí de juliol quan la cremaren. Van tocar les campanes. Col·locaren els bancs en una pila i en prengueren foc. L’altar major, barroc, s’ensorrà enmig d’un gran estrèpit; les voltes del sostre, aguantaren. Les flames sortien fins a mitja plaça. Amb posterioritat, La Montserrat, la grossa de les tres campanes que hi havia al campanar, fou despenjada per a fondre-la; al baixar-la se’ls escapà, precipitant-se contra una paret.

A l’opuscle Les Monges, 100 anys a Gelida, l’historiador local Enric Carafí ens aportà dades addicionals: El mateix dia de cremar l’església parroquial , 20 de juliol de 1936, també fou cremat l’altar i les imatges de la capella de les monges. Només se’n salvaren els bancs … i l’armònium”. L’edifici -on les monges franciscanes tenien el convent, la capella i l’escola per a noies- fou saquejat però no cremat; incautat per Comitè Antifeixista, “el celler dels safareigs de la casa serví de “txaca” per la majoria dels 21 gelidencs que foren assassinats la nit del 21 al 22 d’agost del 1936 a la Deu de Can Martí o Fondo de Can Garró, i d’altres llocs.

En data indeterminada es produí la crema de sants: es féu córrer la veu que ningú amagués aquestes imatges gràfiques a casa seva, i molta gent del poble els portà a cremar a la plaça de l’Església.

L’església del Castell sofrí també la violència. El sarcòfag policromat que contenia les despulles de Berenguer Bertran, senyor de Gelida del segle XIV, desaparegué i es donà per perdut (més tard fou localitzat al pati del museu Marés de Barcelona): prèviament havia estat profanat i a la mòmia li tallaren el cap amb el cas (metàl·lic) per emportar-se’l els revolucionaris (Enric Carafí). La Capella de Santa Magdalena del Puig fou incendiada i quedà sense sostre.

Els edificis eclesiàstics foren confiscats. L’església del Castell i la capella del Puig passaren a mans de la Generalitat; els altres edificis , a mans de l’Ajuntament, amb diferents propostes per a donar-los un nou ús:

L’Església Parroquial es convertiria, ¿enderrocada?, en la plaça del Mercat projecte que no prosperà: tot al contrari, a la sessió municipal de 16 de setembre de 1936 s’acordava que el rellotger de Martorell faci un pressupost per a transformar el rellotge de la població que hi ha al campanar, en quatre cares.

El Casal Catequístic i la Rectoria foren destinats, respectivament, a domicilis socials provisionals del sindicat pagès La Germanor i de la C.N.T. El local de la Conferència de St. Vicenç de Paül ( les paules) a habitacions particulars de mestres d’escola.

Considerant que Can Valls era insuficient com a edifici escolar, en plena guerra civil la Conselleria de Cultura dirigida per l’esquerrà Camil Almirall i Batlle, encarregà al mestre d’obres Delfí Mas i Valls l’ampliació del local de les Monges. Per la primavera de 1937 foren inaugurades les noves escoles, amb una placa de marbre on constava aquesta inscripció: Grup Escolar Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola laica i mixta va néixer en mal moment.

ELS ASSASSINATS

Primer vingueren les destruccions. Els assassinats són posteriors i amb nous protagonistes.

El principal dirigent de la crema de la Parroquial, el ferroviari Pasqual Hernàndez Estolt, fou precisament qui s’atreví a enfrontar-se amb els elements més exaltats del Comitè revolucionari: aquells que volien executar els gelidencs de la llista negra i que col·laboraren amb els milicians de la FAI vinguts de Molins de Rei; l’Hernàndez protegí les monges franciscanes, intentà alertar algun dels condemnats i, després d’un enfrontament a trets amb els exaltats, hagué de fugir del poble. Poc després vindrien els assassinats.

Amb el poder fàctic en mans dels “incontrolats”, la persecució dels eclesiàstics fou implacable. Un “Martirilogi” publicat l’any 1943 ens dóna informacions precises, contrastades amb altres fonts.

A finals de juliol de 1936 es registren dues morts. La del rector de Gelida, mossèn Martí Mariner i Mogas, que havent fugit del poble fou detingut a Cervelló, traslladat a Molins de Rei i assassinat a l’Ordal. I el monjo benedictí Bernat Vendrell i Olivella, gelidenc fugitiu del monestir de Montserrat i assassinat al terme municipal de Gelida.

Un mes després, coincidint amb la matança del dia 21 d’agost, foren morts el capellà de les Monges, Jaume Via i Torres, i el seminarista Enric Estruch i Bernís.

Andreu Guiu i Puyol

Publicat dins de Articles Festa Major | 1 comentari