ELS REFUGIATS A GELIDA EN TEMPS DE LA GUERRA

Article publicat a la revista Festa Major 1991, revisat el febrer de 2017.

REFUGIATS DE GUERRA

La qüestió dels refugiats de guerra i els problemes d’ordre públic són aparentment dos temes ben diferents, però en el cas de Gelida es poden incloure en un mateix capítol. El present article ha estat extret d’un treball primer inèdit però finalment publicat (1); la major part de les fonts escrites procedeixen de l’Arxiu Municipal.

La colònia de refugiats que s’anà format a Gelida durant el temps de la guerra degué ésser nombrosa i pel que fa als refugiats allotjats prop dels barris d’El Puig i La Valenciana, concretament a Can Martí de Dalt, comportà problemes d’ordre públic. Tenim també referències d’un altre grup de refugiats a ca l’Aragall, una torre d’estiueig molt gran, al nucli urbà: “esquerps … i amb poques possibilitats d’obtenir els queviures necessaris. A l’arribar els primers freds de l’hivern, per poder-se escalfar, cremaven les portes interiors de la casa i fins i tot els arbres del jardí. Sembla que aquell mes de desembre (de 1938) ja varen marxar, no sé ni com ni on …” (2)

No he trobat cap document que relacioni de manera exhaustiva els refugiats instal•lats al terme municipal. Es conservà, però, una “relación de refugiados de Gelida que han recibido giros por mediación de la estafeta de Sadurní de Noya” (3), on figuren 37 noms. D’un total de 108 girs postals rebuts entre juny de 1937 i gener de 1938, 27 procedien de Barcelona (la immensa majoria remesos per la Casa Cros a un refugiat anomenat Francesc Ortiz), dos de Tarragona i un de Vilafranca del Penedès. Així doncs, resulta que la majoria dels girs procedien d’altres indrets del territori republicà, fora de Catalunya: Madrid, València, Daimiel, Albacete, Villanueva (Còrdova), Fuentellano, Cuenca, Sarinyena, Bilbao, Hijar i Jaén.

La següent carta de presentació il•lustra aquest fenomen dels refugiats de guerra: “Tengo el gusto de presentarle a la dadora del presente escrito, esposa del piloto de Aviación Militar Romas Estrena, que se halla luchando en el frente de Madrid, la cual ha venido evacuada de dicha capital, rogándole encarecidamente haga cuanto esté en sus manos para facilitarle un alojamiento para ella y su hijo” (4)

A més dels citats girs postals, un altre mitjà de vida d’aquesta població refugiada era el lliurament de quantitats en metàl•lic per part de l’Ajuntament, a càrrec de la “Caixa Pro-refugiats de Guerra de la Generalitat de Catalunya”. En aquest sentit, en sessió  de 3 de febrer de 1937, l’Ajuntament acordava demanar a “la Generalitat de Catalunya, l’abonament de 5.000 pessetes, per les despeses ocasionades en atenció als refugiats de Guerra d’aquesta població” (5)

1260-1

Segell de 5 i de 10 cts. impresos l’any 1937 que servien com a quota de pagament i d’ajut econòmic.  Segells del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

CAN MARTÍ DE DALT

En plena guerra, l’Ajuntament de Gelida tenia alguns problemes d’ordre públic i necessitats d’agents, armament i municions. En efecte, el novembre de 1936, una carta de la Conselleria de Defensa de la Generalitat responia una petició d’armament i municions per part de l’alcaldia de Gelida: “no se dispone por el momento de posibilidades para poder dotar de estos elementos, por ser precisas las existencias para los frentes, no obstante lo cual es de suponer que para la materialidad de la enseñanza del armamento podran disponer en todos los pueblos de algún fusil o mosquetón”, afegint que “en su consecuencia queda V. facultado para utilizar los que por sus medios pueda proporcionarse” (6)

Però fou a finals de 1937 quan tenim coneixement d’un notable conflicte d’ordre públic entre un grup de refugiats i els veïns dels barris d’El Puig i la Valenciana. Malgrat el difícil moment polític, un grup de 41 homes i dones veïns d’aquells indrets del terme, signen una instància dirigida al ciutadà batlle denunciant l’actuació d’alguns refugiats:

Els que sota signen veïns d’aquest poble, domiciliats al barri del Puig i de la Valenciana, amb lo millor respecte

Exposen. Que trobant-se tot aquest veïnat molt perjudicats per l’actuació dels refugiats que hi ha instal•lats a Can Martí de Dalt en nombre de 59 quins es dediquen exclusivament fent robos per totes aquelles contrades d’hortalisses, tallar arbres fruiters i ceps, veient-nos contínuament insultats si insistim en avisar-los. 

Acudim a aquesta Alcaldia i Consellers en general per formular nostra queixa, perquè com és de suposar degut a les actuals circumstàncies, que els productes no són sobrers, repercuteix una ruïna per nostres ànims de tenir de plantar i treballar les plantes sapiguent ja per endavant que no podrem gaudir de nostre únic element de vida que és el treball del camp. 

Per lo tant supliquem de vostra autoritat vulgueu atendre nostres precs per ésser de justícia, estant ja nosaltres cansats i tenint els ànims excitats, d’haver de suportar tanta pirateria de gent què no han treballat mai ni tan sols han procurat de servir en bé de la causa ans el contrari, que amb aquesta classe de paràsits no és possible existir una Espanya lliure com tots desitgem” (7)

screenshot001

Mapa actual. Font: “Hipermapa. Atles electrònic de Catalunya

L’alcaldia comunicà la denúncia al Departament de Governació, el qual, per la seva banda, notificava al batlle de Gelida que “en les vostres funcions de responsable de l’ordre podeu usar de l’autoritat d’Alcalde, requerint l’auxili de la força pública i entregant els delinqüents als Tribunals”, alhora que advertia que la denúncia dels veïns s’havia de trametre a la Comissaria d’Ordre Públic (8)

Les fonts orals, però, donen una altra versió de l’actuació d’aquells refugiats de guerra. Resulta que a Can Martí de Dalt s’havia mort feia poc el masover; la seva dona, la Marieta, en quedar-se sola, va abandonar el mas. Fou així que l’Ajuntament de Gelida va utilitzar aquella masia per a allotjar un grup de refugiats. Aquests eren, potser, entre 25 i 30, més aviat andalusos. Hi van estar tota la guerra. Vivien molt precàriament però –sempre d’acord amb la font oral- no hi ha constància de què fessin robatoris; alguna vegada s’acostaven fins a Can Martí de Baix per a vendre la seva “collita” de glans, a canvi d’uns cèntims. Entre ells hi havia xicots joves i gent més gran; de criatures, no n’hi havia. Se’ls veia prims i necessitats. Forasters temorosos, no solien abandonar les rodalies del mas ni es relacionaven amb els gelidencs. Acabada la guerra, del mas només en quedaven les parets.

canmartidedalt2005
Can Martí de Dalt, actualment. Foto de l’autor.

Seguint amb les fonts orals, al mas de Can Julià hi havia una parella de masovers joves; l’home hagué d’anar al front, de quinta, on va morir. La seva dona va deixar el mas. Fou en aquesta masia on s’instal•là temporalment un grup de catalans, pagesos procedents de Corbera d’Ebre. A diferència dels anteriors, aquests tenien diners, romanent al mas un període més breu.

CAN MIGRAT DE LA MUNTANYA

Un segon exemple de conflictes entre gelidencs i refugiats correspon també a finals de 1937. El dissabte dia 4 de desembre, l’alcalde Antoni Ferrer requerí a en Melcior Almirall, en qualitat d’agent de l’autoritat, per tal que anés a Can Migrat de la Muntanya. Ho feu en companyia del vigilant de nit (el “sereno”) Dídac García Cano. Arribats a la masia, foren informats per en Josep Llopart Samsó:

… que un individuo se presentó a aquel lugar de su residencia matando cuatro conejos contra la pared los cuales estaban en una jaula de al entrar al edificio, luego despeñó la puerta del Carrer y después de quitar el cerrojo entró a dentro gritando a voces que quería matar a los habitantes de la casa. Dichos habitantes nombrados José Llopart Samsó y su esposa se fueron en demanda de auxilio; uno en casa “Rosell de la Llena” y otro a “Can Voltà“, a este requerimiento comparecieron al lugar consignado Jaime Adell de “Can Voltà” y Bautista Estallé Batalla de “Can Rosell de la Muntanya” reunidos conjuntamente persiguieron al asaltante y éste al verse conseguido dió un porrazo en la cabeza de Bautista Estallé Batalla que resultó herido de pronóstico reservado. El delincuente se personó nuevamente a la nombrada casa “Cal Migrat de la Montanya” rompiendo los cristales de la ventana por lo que ensangrentó quedando huellas de sangre suya y de los conejos muertos a la pared de la casa. Los vecinos nombrados consiguieron detenerle y atarle de las manos” (9)

L’agent de l’autoritat i el vigilant nocturn es feren càrrec del presumpte delinqüent amb intenció de portar-lo al poble, però “… ya en el camino se escapó por tres veces y en su persecución cayeron el que suscribe (Melcior Almirall) y el fugitivo de una altura de más de cuatro metros resultando con magullamiento general el firmante y con heridas en la cabeza el delincuente de las que estamos ambos restablecidos” (10)

Finalment el detingut, després de passar per les dependències de la Creu Roja local, fou probablement lliurat al jutge de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava de Josep García García, refugiat de guerra.

Fem un  incís per parlar de Melcior Almirall Iglesies, fill de Sant Joan de Mediona, conegut com el “Mori Cambó”. El renom li venia de quan en un míting de la Lliga celebrat al Casal Gelidenc, abans del 1936, va entrar i va fer aquest crit. El Padró Municipal de 1936 el classifica com a “pagès sense feina” de 27 anys, casat amb una gelidenca. Durant la guerra portava pistola llarga, com a “agent de l’autoritat”

Les fonts orals recorden que durant la guerra hi hagué una manifestació contra el batlle, Antoni Ferrer i Miró: el problema era la gana. Aquest alcalde, que no dominava gaire l’art de l’oratòria, prometé que arribaria el camió de la farina, però alguns convilatans es malfiaren de les seves paraules i arribaren a trencar els vidres de la casa del secretari municipal.

Aquests diversos problemes expliquen que al gener de 1938, el batlle Ferrer sol•licités de la Conselleria de Governació i Assistència Social que se li donés autoritat “pel nombrament d’uns agents de la meva autoritat degudament armats i amb les mateixes facultats que pugui tenir un mosso d’esquadra”. Ho argumentava tot dient que, a causa de la guerra, els cinc mossos d’esquadra destinats a Gelida foren traslladats a Barcelona i que les peticions que “en distintes ocasions” s’havien efectuat demanant “guardies d’Assalt o d’altre nom perquè els poguessin tenir d’un permanent” no s’havien assolit. Afirmava també el batlle que sense aquesta força armada “aquesta població no pot regir-se … i menys amb el nombre de refugiats que tenim i la falta de subsistències” (11)

Ignorem si tal petició fou, finalment, concedida. Quedava encara un any de guerra.

Andreu Guiu i Puyol


Notes:

(1) Andreu Guiu i Puyol : República, Guerra i Postguerra a Gelida. Col·lecció local Raima 2. Ajuntament de Gelida, 2006, 213 pàgs.
(2) Ramon Tarrida i Armengol: Memòries i vivències de la Guerra Civil i la llarga postguerra a Gelida. Col·lecció local Raima 1. El 3 de vuit i Ajuntament de Gelida, 2005.
(3) Arxiu Municipal de Gelida (AMG), Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939.
(4) Idem.
(5) Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 209, 28 juliol 1937.
(6) AMG, Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939.
(7) Idem.
(8) Idem.
(9) AMG, Documents del Jutjat de Pau, anys 30.
(10) Idem.
(11) AMG, Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939.


Enllaços

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles Festa Major, Guerra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s